Estava malalta i era gran. Ara al final, el tumor de la mandíbula li premia la tràquea i s'ofegava definitivament. Pobreta. Ja fa un temps que el melanoma li deuria colonitzar el cervell. Fa dos dies es va quedar travada pujant els tres graons de l'entrada, i queia i es fotia de lloros quan corria a buscar la pilota perquè això sí, fins ahir al vespre corria rera la bola encantada de la vida, amb la cua com un periscopi, supercontenta, ahir la nit. En endavant l'anomenarem Vent, perquè es renovi en aquesta mort que ens mostra. Segur que està bé.

Sempre roncant. Que si era perquè li venia de raça, que si era el cor gran, que si era que estava massa gras... Diu que tenia el cor massa gran i que clar, li apretava la tràquea. I amb tot, era un excursionista que disfrutava passejant per la muntanya. La llengua fora, això sí, i sobretot pessigolles. I sociable que no sé dir-ho. Saludant tothom i fent petons sabent que tothom estima tothom. Va veure'ns envellir des de la seva maduresa. I encara i per sempre, tanta felicitat omplirà el buit de la seva absència en els nostres records adolorits.

tornar